I amb la mort de la darrera, s’ha acabat la potència de les Martínez. Però ens queda, ja per sempre, l’energia i les ganes de viure de les tres Martínez.
Aquesta darrera, la Victòria, la Toia per nosaltres, la més petita de les Martínez, però la que ha viscut més anys, –per un mes no ha arribat als 98–, a hores d’ara ja deu estar fent cua per entrar, en pau, a la gran Galàxia per deixar-s’hi gronxar, fent les voltes que convingui per veure si es troba amb el seu fill, en Romàn, que l’espera des de fa vint anys, i la filla gran, la Isabel, morta fa vuit mesos, als 69, després d’un càncer que la Toia ja no podria alleujar: ¿Per què no podia haver mort jo en lloc d’ella?, ens deia. Va ser aleshores quan va començar a tirar la tovallola, a poc a poquet, per llençar-la del tot aquesta matinada, per no donar més maldecaps als fills dels seus fills, l’Ivan i la Naïs, els seus estimats nets.
S’ha acabat la seva lluita per la vida. Aquesta, al contrari de totes les anteriors, sense voler entrar en combat. Només deixant-s’hi anar. Abandonant-se a la fi desitjada. Sense forces. Les justes pel comiat dels qui l’han estimat i acompanyat.
Toia,
La meva darrera hora amb tu, ahir, a la teva, por amortizada habitació de la residencia, només volia ser d’acompanyament i de cometa.
No vaig parar d’acaronar-te una mà encara calentona, mentre et mirava la petita línia dels ulls que les parpelles encara em deixaven entreveure. Les poques coses que encertava dir-te eren sobre la família. No sé ni si em senties ni si em coneixies. Només sé que necessitaves descansar. De tot. Del tot.
Bon viatge, Toia. Imolts records a tots nostres que et precediren. Ah!, saps que la infermera del dia abans va saber que era jo la teva neboda, pels ulls? Em va dir que els teniem iguals. N’estic contenta.
Un petó, avui, virtual, de la teva neboda Martínez
© foto i text, Rosa Vila i Martínez
QUAN SURTO DE CASA 