AHIR, AVUI I DEMÀ… DE MOMENT

La d’ahir, estem tots d’acord, va ser una castanyada diferent. Com tantes altres de les darreres celebracions pandèmiques que, per art de màgia, anem recreant, segurament perquè ens resistim a no deixar-les passar sense pena ni glòria. Pot ser pel nostre mediterranisme ancestral o perquè, com a bons animals humans som capaços d’adaptar-nos a tot, també com a animals racionals, a la descoordinació entre determinats polítics i científics. Una descoordinació que diuen ve del xoc entre la capacitat intrínseca dels científics, ( la de preveure amb dades comprovades el futur) i l’orgull dels polítics que no volen confiar en ells.

Quan l’evidència de la ciència xoca amb la manca de perspectiva del poder pel poder, és quan els conillets d’índies, nosaltres, ens convertim en protagonistes anònims. De manera que els ratolins i les ratolines, fa mesos, o anys que som l’objecte principal de tot experiment: el basat en l’assaig-error. I tots  plegats no tenim altra alternativa que adaptar-nos-hi.

            Així és com, per responsabilitat o per por, les rates humanes anem aprenent a fer de Noves Ventafocs (i Ventafocus, ja fora hora!). Les que cal que tornin al cau domèstic, així que sona la segona de les deu campanades de la nit de queda, no fos cas que ens castiguessin  o ens fiquessin a la ratera major. M’imagino, ahir nit, en plena lluna plena, una corrua de castanyeres i castanyers tornant a casa (els valents que n’havien sortit per anar a altres cases on, en nombre màxim de sis, avançarien l’horari del sopar, fins a quotes europees, per a compartir ratafia i panellets, en nom de la castanyada de tota la vida.

            Podriem dir que és així com, sense haver-nos-ho proposat, anem recuperant el municipalisme, les compres de proximitat, el descobriment del barri, gràcies a la imposició (no pas a tot arreu, de moment) d’una nova figura: la del confinament local de cap de setmana (COLOCASET), que, oh miracle!, inclou els divendres al matí, sense haver necessitat cap reivindicació laboral.

            També és per aquest savi sentit d’adaptació com, avui dia Tots Sants, hem pogut celebrar amb una part de la família (4+2)  el fet que tots tenim un nom, estigui inclòs al santoral o no, i, de passada, que estem vius, tot menjant la resta de panallets d’ahir.

            I encara, queda demà, dilluns i Dia dels Morts, que ja podré sortir del poble, sense cap salconduit, per anar al cementiri vell de Mataró, a fer allò que he fet cada any prepandèmic, amb el fill mataroní: anar a netejar la façana del nínxol familiar, a l’illa J9, i a xerrar, diguem de forma presencial, amb els pares, la iaia Isabel i la tia Nona. I, com de passada, controlar les millores del cementiri, el del carrer on vaig néixer i créixer. Aquell cementiri on, de nena, de tant en tant jugava a fet a amagar amb la Isabel, la filla del sepultutero,  després de xafardejar les novetats del panteó d’una nena de casa bona, per veure si li havien posat més nines o si havien canviat els vestits de les velles. També ens empaitàvem, amb el “pilla-pilla” entre  xiprers i desmais, cosa que tenia el seu encant.

Cementiri dels Caputxins de Mataró

Era quan encara jo no sabia que a l’esplanada de dalt  era on deien que els anarquistes havien afusellat al rector de Santa Maria, l’ara beat Doctor Samsó;  ni que més avall hi havia les fosses d’una cinquantena de brigadistes internacionals; ni que a baix, ja en democràcia, hi traslladarien les despulles del sindicalista de la CNT, Joan Peiró que havia mort afusellat a Paterna per les autoritats franquistes. Però a la història que ens ensenyaven les monges, tot allò no hi sortia. O no hi entrava. Ni la història de proximitat ni la general d’una primera postguerra, a la que també, uns i altres, a poc a poc, entre ordres i prohibicions, vàrem aprendre a adaptar-nos,  no sé si entre castanyes i panellets. I torrons i carbó de reis. Fins que ens vam convertir en “pollites” i varem haver d’estar per altres coses De fora del cementiri i de més enllà del carrer del cementiri.

                                                                 © foto i text Rosa Vila, dia de Tots Sants 2020  

4 Comments

  1. Molt inspirada i capaç d’incloure qüestions ben diverses. Et felicito. Els panellets t’han estimulat molt i bé.
    Una abraçada per a tu i en Joan

    Me gusta

  2. Reblogueó esto en olordemandarinay comentado:
    Rosa, m ‘agrada llegir com expliques la història entre la quotidianitat del dia a dia. Rebloguejo la teva entrada al meu blog, sé que als amics els agradarà llegir-,la també i potser et seran propers seguidors. Bon dia i una abraçada!

    Me gusta

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s